Etapa: INFANTIL:
Educar és acompanyar i és desprendre’s.
L’educació ha de ser directiva i poc a poc ha de passar a ser responsabilitzadora.Cal un procés d’identificació.Consciència del “jo”: Afirmar-se i créixer.Negativisme.Cal ser-hi, viure i conviure tranquil·lament.
El nen necessita sentir-se estimat i acceptatLa seguretat: el jo afectiu.Si els pares cedeixen al compliment de les normes, això crearà inestabilitat i inseguretat en el nen.
Hem de fer complir el que manem. Els nens han de complir les seves obligacions. Necessiten límits. Han de respectar els pares. Han de col·laborar en la comunitat familiar: drets i obligacions. Fer les coses de cada dia i no només quan en tinguin ganes. Sense ells no es podria fer.
En la tolerància intervé l’autoritat per posar límits.
Cal preparar els fills per les frustracions.Castigar poc: la finalitat del càstig no és altra que la de millorar la conducta de l’infant.
No sobreprotegir al nen, la sobreprotecció pot provocar un nen insegur.Formació d’hàbits: d’autonomia i de relació social. Els hàbits contribueixen al benestar físic i psíquic.
Dels zero als set anys els nens es relacionen amb el món físicament. L’aprenentatge és a través del joc. Però el més important és que se sentin segurs i recolzats.
A aquestes edats els nens han de ser nens.La millor activitat per un nen petit és el joc i estar amb els seus pares.Jugar amb l’infant, organitzar, controlar, donar-li suport, entrar en conversa: estimular.
Quina mena de societat estem construint quan consentim als successius governs que augmentin les places a les llars d’infants en comptes d’ampliar els permisos de maternitat a sis mesos com a mínim i legislar excedències per períodes d’un a tres anys, remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball per algun dels membres d’una parella amb nens petits. Com podem acceptar que els petits de tres anys o menys passin vuit hores al recinte de l’escola i lluny de la família?
Ens queixem de que els nens es fan petits tirans incapaços de tolerar les frustracions i veiem horroritzats com creixen els problemes d’ansietat i agressivitat en la infància. Té molt a veure amb el poc temps que els pares inverteixen en la criança dels fills.
Etapa: PRIMÀRIA:
Capacitat de reflexió.
1r. Període: Adaptació, assimilació.
2n. Període: Organització.
Sociabilitat madura. Capacitat crítica. Raonament. Lògica.
Capacitat d’una certa concentració individual. Pot treballar tot sol i pot col·laborar.
Educació de la voluntat.Es desenvolupa l’etapa dels sentiments.
Afecte. Acceptació. Autoritat. Estabilitat.
Raonem. Pensem. Deduïm.
Nens amb capacitat d’anàlisi: Autonomia personal.
Rebuig a la convivència amb l’infant. Obsessió per ocupar-li el temps: excés de responsabilitat.
Els nens han de tenir temps per desenvolupar la seva imaginació, per avorrir-se, per somiar .
La calma és necessària i els nens han de saber-ho.
Allunyament afectiu.
Poca autoritat educativa dels pares. El pare actua quasi com un amic del seu fill. Fa falta autoritat i disciplina.
Posar límits.
Costa molt limitar el temps per a cada cosa. Conflicte en els horaris.
Els pares han de saber dir que NO.
Els pares han d’ajudar als seus fills a interioritzar la norma social. Davant d’una conducta dolenta el fill ha de rebre un No contundent i conseqüent.
A casa els pares han d’enviar missatges nítids i clars als seus fills de que la seva feina és estudiar. A més han d’estar pendents de que facin els deures, mostrar la seva preocupació i fer-ne el seguiment.
La cultura postmoderna ha convertit el nen en un subjecte de consum. La manipulació psicològica és espectacular. Avui els nens es fan càrrec de les debilitats dels pares. Tot es consumeix a l’instant, fins i tot el sexe es basa en pur consum, ara toca tenir experiències.
El nen creix pensant-se que és el nen rei, amb tant o més poder que els adults i això fa que portin molt pitjor les frustracions.
Viure en una societat significa tenir drets, però també deures. Pertànyer a una família no només vol dir rebre, sinó aportar, comprometre’s, respectar.
Els valors de la vida, els hàbits d’autonomia i les normes d’educació les han d’impartir els pares.
Els mestres han d’impartir uns coneixements amb tota una sèrie de normes socials i de relació en l’entorn escolar.
La implicació de la família és clau en l’èxit escolar dels alumnes. Molts pares dediquen poc esforç a estar amb els seus fills, però no perquè no en tinguin ganes, sinó per la societat consumista en la qual vivim., Tot això provoca un nen insegur. I un nen insegur pot tenir fracàs escolar i així no pot triar el seu camí adequadament.Alguns pares inculquen als seus fills la idea que ja són grans i que estan en edat de divertir-se
Etapa: SECUNDÀRIA:
Comença quan es perd la seguretat.
Resposta per a tot: confiança il·limitada.
Crisi vital: Inquietud.Crisi d’identitat.Conducta brusca.Impuls del cos. Emocions i sentiments.
Pensament formal.
Amics: Espai molt important.
Desorientació: recobrar la seva identitat.Oposició per afirmar-se. Exigències de llibertat. Independència. Necessiten distanciar-se dels pares per equivocar-se ells sols.
Però per ells els pares són la seva millor referència. Necessiten saber que hi ha un adult que recolza els acords.Límits clars i raonables i acordats amb les necessitats d’ambdues parts.Serenitat. Discreció. Fermesa. Coherència. Tolerància. Fer-los responsables. Diàleg. Aprofundir la relació.
Estan de mal humor. Comportament discontinu. Enfrontaments: no implica distanciament. Relacions pares – adolescents: conflictives.Vinculació amb la família: oscil·lant.
Allunyament afectiu dels fills perquè aquests siguin autosuficients, aprenguin a viure sense pares: actitud perniciosa, renuncien l’educació per no tenir problemes conflictes.
Avui dia una mare pot semblar la germana de la seva filla. Competim amb els adolescents. I la família és més democràtica. Adolescents tots!Model de famílies adaptatives: els pares no dimiteixen ni sobreprotegeixen, sinó que van veient com estan les coses i van actuant conforme sorgeixen les necessitats i els problemes.
Els adults han creat el món: “Ho vull tot i ho vull ara mateix”.
Vivim en un món en el qual els valors tant per els adults com per els adolescents són l’hedonisme, la diversió, el benestar, la immediatesa . Tot ha de ser ara mateix. Oblida’t de l’esforç. Tu no tens perquè esperar. Tot això acaba en individualisme. La societat ens convida a viure molt aïllats, i això ens fa ser infeliços.“Saludar amb un somriure”,o “dir un bon dia”, o “Com et va tot?”, o “Moltes gràcies”, o “Si s plau”,... et fa sentir bé, dóna moltes vibracions. Els pares han de confiar en l’adolescent i sentir-ho de veritat.
La millor escola pels pares és estar amb els seus fills adolescents.
Second Life*?
Second Life*?
