Etapa: INFANTIL:
Educar és acompanyar i és desprendre’s.
L’educació ha de ser directiva i poc a poc ha de passar a ser responsabilitzadora.Cal un procés d’identificació.Consciència del “jo”: Afirmar-se i créixer.Negativisme.Cal ser-hi, viure i conviure tranquil·lament.
El nen necessita sentir-se estimat i acceptatLa seguretat: el jo afectiu.Si els pares cedeixen al compliment de les normes, això crearà inestabilitat i inseguretat en el nen.
Hem de fer complir el que manem. Els nens han de complir les seves obligacions. Necessiten límits. Han de respectar els pares. Han de col·laborar en la comunitat familiar: drets i obligacions. Fer les coses de cada dia i no només quan en tinguin ganes. Sense ells no es podria fer.
En la tolerància intervé l’autoritat per posar límits.
Cal preparar els fills per les frustracions.Castigar poc: la finalitat del càstig no és altra que la de millorar la conducta de l’infant.
No sobreprotegir al nen, la sobreprotecció pot provocar un nen insegur.Formació d’hàbits: d’autonomia i de relació social. Els hàbits contribueixen al benestar físic i psíquic.
Dels zero als set anys els nens es relacionen amb el món físicament. L’aprenentatge és a través del joc. Però el més important és que se sentin segurs i recolzats.
A aquestes edats els nens han de ser nens.La millor activitat per un nen petit és el joc i estar amb els seus pares.Jugar amb l’infant, organitzar, controlar, donar-li suport, entrar en conversa: estimular.
Quina mena de societat estem construint quan consentim als successius governs que augmentin les places a les llars d’infants en comptes d’ampliar els permisos de maternitat a sis mesos com a mínim i legislar excedències per períodes d’un a tres anys, remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball per algun dels membres d’una parella amb nens petits. Com podem acceptar que els petits de tres anys o menys passin vuit hores al recinte de l’escola i lluny de la família?
Ens queixem de que els nens es fan petits tirans incapaços de tolerar les frustracions i veiem horroritzats com creixen els problemes d’ansietat i agressivitat en la infància. Té molt a veure amb el poc temps que els pares inverteixen en la criança dels fills.
Etapa: PRIMÀRIA:
Capacitat de reflexió.
1r. Període: Adaptació, assimilació.
2n. Període: Organització.
Sociabilitat madura. Capacitat crítica. Raonament. Lògica.
Capacitat d’una certa concentració individual. Pot treballar tot sol i pot col·laborar.
Educació de la voluntat.Es desenvolupa l’etapa dels sentiments.
Afecte. Acceptació. Autoritat. Estabilitat.
Raonem. Pensem. Deduïm.
Nens amb capacitat d’anàlisi: Autonomia personal.
Rebuig a la convivència amb l’infant. Obsessió per ocupar-li el temps: excés de responsabilitat.
Els nens han de tenir temps per desenvolupar la seva imaginació, per avorrir-se, per somiar .
La calma és necessària i els nens han de saber-ho.
Allunyament afectiu.
Poca autoritat educativa dels pares. El pare actua quasi com un amic del seu fill. Fa falta autoritat i disciplina.
Posar límits.
Costa molt limitar el temps per a cada cosa. Conflicte en els horaris.
Els pares han de saber dir que NO.
Els pares han d’ajudar als seus fills a interioritzar la norma social. Davant d’una conducta dolenta el fill ha de rebre un No contundent i conseqüent.
A casa els pares han d’enviar missatges nítids i clars als seus fills de que la seva feina és estudiar. A més han d’estar pendents de que facin els deures, mostrar la seva preocupació i fer-ne el seguiment.
La cultura postmoderna ha convertit el nen en un subjecte de consum. La manipulació psicològica és espectacular. Avui els nens es fan càrrec de les debilitats dels pares. Tot es consumeix a l’instant, fins i tot el sexe es basa en pur consum, ara toca tenir experiències.
El nen creix pensant-se que és el nen rei, amb tant o més poder que els adults i això fa que portin molt pitjor les frustracions.
Viure en una societat significa tenir drets, però també deures. Pertànyer a una família no només vol dir rebre, sinó aportar, comprometre’s, respectar.
Els valors de la vida, els hàbits d’autonomia i les normes d’educació les han d’impartir els pares.
Els mestres han d’impartir uns coneixements amb tota una sèrie de normes socials i de relació en l’entorn escolar.
La implicació de la família és clau en l’èxit escolar dels alumnes. Molts pares dediquen poc esforç a estar amb els seus fills, però no perquè no en tinguin ganes, sinó per la societat consumista en la qual vivim., Tot això provoca un nen insegur. I un nen insegur pot tenir fracàs escolar i així no pot triar el seu camí adequadament.Alguns pares inculquen als seus fills la idea que ja són grans i que estan en edat de divertir-se
Etapa: SECUNDÀRIA:
Comença quan es perd la seguretat.
Resposta per a tot: confiança il·limitada.
Crisi vital: Inquietud.Crisi d’identitat.Conducta brusca.Impuls del cos. Emocions i sentiments.
Pensament formal.
Amics: Espai molt important.
Desorientació: recobrar la seva identitat.Oposició per afirmar-se. Exigències de llibertat. Independència. Necessiten distanciar-se dels pares per equivocar-se ells sols.
Però per ells els pares són la seva millor referència. Necessiten saber que hi ha un adult que recolza els acords.Límits clars i raonables i acordats amb les necessitats d’ambdues parts.Serenitat. Discreció. Fermesa. Coherència. Tolerància. Fer-los responsables. Diàleg. Aprofundir la relació.
Estan de mal humor. Comportament discontinu. Enfrontaments: no implica distanciament. Relacions pares – adolescents: conflictives.Vinculació amb la família: oscil·lant.
Allunyament afectiu dels fills perquè aquests siguin autosuficients, aprenguin a viure sense pares: actitud perniciosa, renuncien l’educació per no tenir problemes conflictes.
Avui dia una mare pot semblar la germana de la seva filla. Competim amb els adolescents. I la família és més democràtica. Adolescents tots!Model de famílies adaptatives: els pares no dimiteixen ni sobreprotegeixen, sinó que van veient com estan les coses i van actuant conforme sorgeixen les necessitats i els problemes.
Els adults han creat el món: “Ho vull tot i ho vull ara mateix”.
Vivim en un món en el qual els valors tant per els adults com per els adolescents són l’hedonisme, la diversió, el benestar, la immediatesa . Tot ha de ser ara mateix. Oblida’t de l’esforç. Tu no tens perquè esperar. Tot això acaba en individualisme. La societat ens convida a viure molt aïllats, i això ens fa ser infeliços.“Saludar amb un somriure”,o “dir un bon dia”, o “Com et va tot?”, o “Moltes gràcies”, o “Si s plau”,... et fa sentir bé, dóna moltes vibracions. Els pares han de confiar en l’adolescent i sentir-ho de veritat.
La millor escola pels pares és estar amb els seus fills adolescents.
dimecres, 2 de gener del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Parlem-ne
Crec que ja comencem a tenir bastant clar la diagnosis del tema que volem treballar, discutir, parlar i extreure’n algunes conclusions més o menys clarificadores.
Com a mestra de primària em centraré en aquesta etapa i en un dels punts que heu recollit en aquest article: La implicació de la família és clau en l’èxit escolar dels alumnes.
Podríem parlar del que entenem quan parlem d’èxit escolar ( ho farem en un altre moment), però ara centrem-nos en els mots La implicació de la família. Aquí tenim un espai ampli de debat i de recerca del que vol dir implicar la família i com ha d’esser aquesta implicació.
Aquí us faig un petit recull de com la gent que treballem a les escoles voldríem que les famílies s’impliquessin en el nostre treball.
• Les escoles volem una família que entengui l’educació com un bé important.
• Les escoles volem una família que s’impliqui en l’educació dels seus fills al costat dels mestres.
• Les escoles volem una família que entengui que els nostres objectius, els dels mestres i els dels pares són els mateixos, portar els nostres alumnes cap a una maduresa intel•lectual, personal i social.
• Les escoles volem una família que ens faci costat en les decisions i metodologies de treball que portem a terme.
• Les escoles volem una família que dialogui amb nosaltres des del respecte i en positiu.
• Les escoles volem una família que valori la nostra feina en positiu.
Sóc conscient que he parlat des de la perspectiva d’una mestra i que potser el debat estaria ara en què volen les famílies de les seves escoles i dels mestres que hi treballen.
Teresa
Jo aporto l'opinió al respecte des de la perspectiva de les famílies, almenys de la meva (que cada una és un món).
Nosaltres volem dialogar amb els i les mestres, però ens costa trobar els moments per fer-ho. No hi ha canals fàcils, ni som capaços de trobar el temps per fer-ho. Per horaris de feina d'uns i altres, però també per distanciament: un informe trimestral i una entrevista cada curs no són suficients. I ja pràcticament no queden espais ni per saludar-nos...
Nosaltres volem participar a la vida de l'escola. I ho fem. Però normalment s'escolta poc i s'atenen menys les nostres demandes, els nostres suggeriments, les nostres propostes. És com si les propostes, per venir de les famílies, ja de partida no fossin bones.
Nosaltres considerem importantíssima l'educació, però també donem molta importància a la relació social que es fa fóra de l'escola, participant d'altres activitats que no tenen res a veure amb l'escola. Perquè la ciutat també fa una funció educadora, i considerem molt important educar en la participació social. Per això quan l'activitat de l'escola ocupa també temps fora de l'horari escolar i condiciona les activitats familiars i personals més enllà de les 8 hores d'horari d'escola, el tema ens preocupa.
El respecte als mestres, com als adults i als grans de la família, ha de ser un dels pilars de la formació que volem transmetre als nostres menuts. Hem de recuperar i posar en valor la tasca docent, des de la família i des del conjunt de la societat. I els docents han de ser els primers a posar en valor la seva tasca, fent-se respectar, però també guanyant-se el respecte de la societat. Ningú, a cap colectiu, posa en dubte una bona tasca professional; defensar i protegir actituds i formes de fer poc o gens professionals, pel sol fet de procedir d'un company/col·lega, anirà sempre en perjudici del conjunt de la professió.
Hem de recuperar el prestigi de la professió de mestre, perquè és important per als infants i també per als adults.
Soc mare d’un nen de dotze anys que està entrant en l’etapa adolescent: vol ser gran però no vol responsabilitats, vol tenir llibertat però no autonomia, la importància de pertànyer al grup, els amics per sobre de tot.... Actituds típiques pel que veig que ha escrit en Francesc.
Als pares ens falten pautes pràctiques, ( si que hi ha molt d’escrit) que hem de fer quan es salten les normes ? , com ser flexibles i tolerants i a la vegada demostrar que tenim l’autoritat?
Com amb totes les etapes els pares tenim molts dubtes, espais com aquest poden ser un lloc d’intercanvi d’experiències, de manifestar els nostres neguits i potser de trobar algunes respostes.
PENSO QUE POT SER INTERESSANT....
A mi, com a mare, em falten eines, pautes d'actuació. Quan el meu fill adolescent se salta les normes sovint no sé què fer, i ell s'aprofita de la situació. A vegades, si que és veritat que s'ha de ser flexible però... si s'ha quedat en una norma i després no es compleix... si ho permetem perdem l'autoritat...,
Què podem fer per aconseguir no perdre aquesta autoritat?
forwarded cliches adaptability approve hawaii overlooks encountering unreadable instructs mannchief packed
masimundus semikonecolori
Publica un comentari a l'entrada